La reacció de les multinacionals enfront de la nacionalització, així com en general la dels imperialistes i capitalistes de tot el món, ha estat la d’oposar-se rotundament a una mesura a la que han arribat a tenir la barra de qualificar d’”injusta” i “il•legal”. Hem de recordar que el gegantí negoci de les multinacionals petroleres s’ha basat en una transferència gegantina de diner públic a mans privades. Petrobrás i Repsol YPF, per exemple, eren empreses originalment públiques, privatitzades en el gran aquelarre neoliberal dels anys noranta. L’expansió de Repsol a l’Amèrica Llatina es va iniciar amb la compra de la també privatitzada i venuda a un preu artificialment baix de l’argentina YPF. L’actuació de Respol YPF a Bolívia i Argentina està densament esquitxada d’irregularitats i arbitrarietats (auto assignació de reserves, venda il•legal de petroli, evasió fiscal...) que durant anys han gaudit de total impunitat.
La nacionalització del gas ha estat un subproducte de la situació revolucionària que es viu a Bolívia. És la reivindicació més sentida per la immensa majoria de la població en els últims anys. La mesura presa pel govern bolivià declara que l’”Estat recupera la propietat, la possessió i el control total i absolut” del gas i el petroli. L’Estat determina les condicions de l’extracció, la comercialització i el preu dels hidrocarburs. Entre altres mesures el govern ha iniciat un procés d’investigació a fons de la comptabilitat de les multinacionals per verificar si els beneficis que obtenen no són encara més grans que els que declaren. En un període de 180 dies les multinacionals hauran d’acceptar les condicions del govern per seguir operant o hauran d’anar-se’n. Així, encara que estiguem realment davant d’una seminacionalització, perquè les plantes i la maquinària no han estat expropiades, aquesta mesura significa un canvi brusc en la situació.
El govern ha vinculat la nacionalització a un canvi social profund; Evo Morales va dir que després vindrien més nacionalitzacions, ja està en marxa el decret de reforma agrària a través del qual s’expropiaran totes les terres improductives; el ministre d’hidrocarburs va declarar al periòdic argentí Clarín que l’enviament de tropes a les plantes petrolíferes tenia com a objecte contagiar els soldats de l’alegria que tenia la població per la mesura. La veritable importància de la nacionalització, més enllà de les implicacions socials i econòmiques que pugui tenir, cal mesurar-la pel seu enorme impacte polític en la consciència de les masses bolivianes. I no només bolivianes. Després de dècades en les que les empreses eren privatitzades una rere l’altra a tots els països, la nacionalització del gas a Bolívia ve a simbolitzar un canvi de tendència. En un article publicat a la premsa econòmica es podia llegir la següent apreciació: “més que els efectes econòmics i legals del decret, preocupa l’escenificació del mateix. De cara l’electorat, Morales probablement necessita revestir la seva decisió d’un tall revolucionari. D’aquí els discursos incendiaris, l’ocupació de les instal•lacions per part de l’exèrcit i les acolorides pancartes confiscatòries” (3/5/2006).
Un altre fet associat a la nacionalització del gas han estat els acords comercials als que han arribat Veneçuela, Cuba i Bolívia. Una altra “escenificació” que no ha agradat gens a l’imperialisme, sobretot quan el seu propi projecte, l’ALCA, s’ha revelat com un desengany. La decantació d’Evo Morales cap a l’”eix del mal” llatinoamericà és un símptoma de que la trajectòria del pèndol polític llatinoamericà segueix sent cap a l’esquerra. L’imperialisme i el capitalisme són un obstacle per a qualsevol avenç social i inclús per a la mateixa independència nacional d’aquests països.
Cal completar la nacionalització
El rebuig al neoliberalisme ha estat tan profund en el continent que pràcticament tots els governs vinculats a aquesta política han caigut fulminats. Així les coses a l’imperialisme no li ha quedat més remei que recolzar-se en governs d’esquerres “bons”, amb Lula com a caixa de reclutament. La mesura presa pel govern bolivià posa en evidència davant milions de llatinoamearicans que la política “realista” de Lula –que consisteix a aplicar al peu de la lletra les mesures eixides per l’FMI, bloquejant així qualsevol millora social al país- no és l’única possible. La nacionalització del gas a Bolívia fa que l’escalfor de la revolució veneçolana s’irradiï amb més intensitat, enfortint-se com a pol de referència a tot el continent, arribant a les mateixes fronteres dels EUA.
Malgrat tota la importància de la nacionalització del gas a Bolívia, amb totes les seves implicacions econòmiques i polítiques, és una mesura que encara s’ha de completar per poder canviar de manera profunda la vida de milions de bolivians que viuen a la misèria. A Bolívia, com també a Veneçuela, l’imperialisme i les oligarquies nacionals controlen importants palanques de l’economia i de la política. La dreta i l’imperialisme seguiran conspirant des de totes les posicions possibles, des de totes les escletxes que la revolució deixi obertes. A més a més, mentre no es planifiqui l’economia de manera íntegra i s’orienti la producció i la distribució a satisfer les necessitats socials, seguirà prevalent l’economia de mercat. Per acabar amb la misèria i la desigualtat és necessari que els treballadors prenguin el control de totes les palanques econòmiques, socials i polítiques. Només així es podria començar la construcció d’una societat socialista, un objectiu, d’altra banda, impossible de realitzar en un sol país. Avui més que mai la idea d’una Federació Socialista de Pobles Llatinoamericans és una idea que es pot apoderar de la consciència de les masses, esdevenint així una força material impossible d’aturar.
