Els vots sí superen a totes les comarques el 67% (amb una mitjana del 73,9%). Inclús a comarques de la Catalunya central, el vot sí és encara més rotund: al Berguedà el Sí arriba al 77,59% i el No només al 16,36%; a l’Anoia, 75,98% enfront del 18,55%. A aquestes comarques el PP a dures penes obté un 7% de vots en unes autonòmiques, i en canvi ERC va obtenir a les últimes eleccions percentatges per sobre del 20%. El que veiem és que el No defensat per ERC no s’ha pogut sostreure de la gran polarització introduïda pel PP i que una part dels votants d’ERC hauran votat Sí enfront de la dreta espanyolista. De fet, ERC va aconseguir un augment important de vots a les darreres eleccions afavorida per una onada de càstig al Partit Popular. El mateix ha passat per exemple a les comarques de Girona, on el No ha aconseguit menys suport que l’obtingut per ERC a les darreres eleccions. A la ciutat de Barcelona, el districte de Gràcia, el districte on ERC aconsegueix més vots, ocupa l’octava posició pel que fa a percentatge de vots negatius (de 10 districtes). Només a la comarca del Tarragonès el No assoleix un 27,82%. A Tarragona ciutat, on governa CiU, el No arriba al 29,14%.
D’altra banda, veiem una elevada abstenció a tot el cinturó vermell de l’àrea metropolitana de Barcelona: Sant Adrià del Besòs – 60,75%, Santa Coloma de Gramanet – 59,51%, Badalona – 57,34%, Badia del Vallès – 64,87%. En general, als barris obrers és on la participació ha estat menor. Ho veiem per exemple a Sabadell i Terrassa, on l’abstenció supera el 60% als barris obrers. Malgrat que tant PSC com ICV-EUiA, amb la col•laboració de les direccions d’UGT i CCOO a Catalunya, han estat presentant aquest Estatut com un avenç notable en drets socials, la veritat és que en aquest sentit han convençut poc o gens. A part de repetir frases sense sentit, com que aquest és l’Estatut de les persones ( !!), la política que s’ha dut a terme pel tripartit enfront dels expedients de regulació d’ocupació, els tancaments d’empreses, la precarietat laboral, la qüestió de l’habitatge, no s’ha diferenciat en res de la política practicada per la dreta de CiU en els 23 anys de governs anteriors. Només que en un d’aquests temes el tripartit s’hagués enfrontat als capitalistes, fent un senyal que realment s’estava començant a fer una política d’esquerres des del govern, als cinturons industrials de Barcelona i Tarragona hauria hagut una participació més gran al referèndum. Però com sabem aquest senyal no s’ha fet en cap moment i, per tant, el que hi ha hagut és un important vot de càstig a través de l’abstenció. Sobre tot quan molts treballadors han interpretat el vot No com un suport a les posicions del PP.
Eleccions anticipades
Un cop superat el referèndum, estem ja en plena campanya electoral. De fet, la mateixa campanya del referèndum ha estat una campanya electoral mal dissimulada. La plana major de CiU no ha parat de repetir que després d’un bon Estatut, ara fa falta un bon govern. Artur Mas i Duran Lleida han emprat els atacs i la campanya salvatge del PP per presentar-se davant Zapatero com uns socis més moderats que els “independentistes” d’ERC, autèntica bèstia negra per a la caterva pepera. Amb les seves maniobres per dalt amb Zapatero han aconseguit fer saltar el tripartit i les eleccions anticipades. En el seu afany per recuperar el govern al més aviat possible, no han dubtat en atacar el tripartit pel mateix costat que el PP, presentant els dirigents d’ERC com si fossin poc menys que perillosos esquerrans. D’altra banda, embolicats amb la senyera es distancien del PP però a la realitat defensen la mateixa política econòmica i social profundament conservadora. El pacte de la Moncloa, l’acord Zapatero-Mas, ha estat també, de forma indubtable, un factor de desmobilització entre els treballadors i la joventut. Això s’ha vist en la poca assistència als mítings. Al míting central del PSC a Barcelona, en el que intervenia Zapatero, l’assistència va ser a penes de 3.000 persones, quan a qualsevol campanya electoral no ha baixat mai de 15.000 o 20.000 persones.
Un altre aspecte a ressaltar és que totes les formacions polítiques arriben a aquesta campanya amb importants divisions i enfrontaments dins seu. A CiU, entre Artur Mas i Duran Lleida, cada un lluitant per un més gran protagonisme i majors quotes de poder, al PSC amb Maragall i Montilla postulant-se els dos com a candidats, a ERC amb la divisió en dos sectors, el de Carod-Rovira i el de Puigcercós, al PP amb Piqué vigilat des de Madrid i amb l’ombra de Vidal Quadras a sobre, etc. Aquestes divisions es corresponen amb l’època d’inestabilitat en la que estem entrant. Com quan s’acosta una tempesta, els cims dels arbres són els que primer s’agiten. Durant 23 anys els joves i treballadors hem patit els governs conservadors de Pujol. En poc més de dos anys, l’experiència del govern tripartit ha sucumbit davant les pressions de la dreta i la falta d’una política coherent i ferma per part dels partits de l’esquerra, demostrant la bancarrota de les direccions reformistes. Fa falta una política radicalment contraposada a la que ha portat a terme el tripartit. No n’hi ha prou amb posar-se l’etiqueta “Sóc d’esquerres”, o dir que aquest Estatut és un Estatut d’esquerres. Cal demostrar amb els fets el que es diu. On són els punts en que es basen les direccions reformistes per dir que aquest és un Estatut d’esquerres? Agafem un sol tema, el de l’educació. 1. L’escola pública es defineix com laica però es continuarà donant formació religiosa els centres escolars. 2. Seguirà havent-hi una doble xarxa escolar, una xarxa pública per a les famílies amb menys recursos econòmics i una altra privada, concertada amb fons públics, amb caràcter elitista.
En el mateix sentit, també la direcció d’ERC, malgrat defensar a l’últim moment el vot No a aquest Estatut, durant tot el procés de negociacions va acceptar de fet totes les limitacions que imposa l’actual marc constitucional. Que a última hora recordessin que ells també defensen el dret d’autodeterminació, per exemple, va tenir realment poc efecte. Per a molts votants d’ERC la postura que va prendre al final el partit defensant el No era una postura poc creïble, perquè el que havien vist durant els mesos anteriors és que els dirigents d’ERC havien acceptat moltes de les limitacions que se’ls havia imposat. D’altra banda, van centrar el debat en la qüestió del finançament, vinculant-lo gairebé sempre a les inversions que demanen els empresaris i no a les necessitats socials dels treballadors i la joventut. També a les files d’EUiA s’ha viscut la campanya de l’Estatut amb poc entusiasme, amb una bona part de les bases defensant el Sí, més que per convicció, per pura i simple disciplina de partit.
Estem ja, com hem dit, de ple en una nova campanya electoral. Als mitjans de comunicació s’especula sobre els possibles pactes de govern, les possibles aliances que es poden produir després de les eleccions. Per descomptat, l’escenari preferit per l’elit empresarial catalana és que CiU torni al govern, i en el seu defecte, el de la sociovergència, el pacte PSC-CiU, perquè els permetria tenir als seus representants directes (CiU) al govern de Catalunya i perquè a més a més així podrien ancorar el govern Zapatero en la política econòmica i social conservadora de Solbes i companyia. Aquesta no seria, en canvi, una opció favorable als treballadors i la joventut. El que necessitem la classe treballadora catalana és un govern d’esquerres amb un programa socialista, que amb el suport dels treballadors afronti els reptes democràtics i socials que tenim per davant. Els marxistes creiem que és més necessari que mai una alternativa clara de classe, que uneixi la defensa intransigent dels drets democràtics, com la depuració d’elements feixistes de l’aparell de l’Estat, la defensa dels drets democràtics nacionals, com el dret d’autodeterminació, juntament amb un programa social i econòmic que s’enfronti als capitalistes per dur a terme plans socials ambiciosos en tots els terrenys: en el laboral, acabant amb la precarietat i els salaris baixos, en el de la vivenda, a favor de l’escola i la sanitat públiques, etc. Només amb un programa socialista l’esquerra serà capaç de mobilitzar els treballadors i la joventut i d’oferir una alternativa coherent enfront dels defensors del capitalisme, enfront de la dreta del PP i CiU.
