El pasado viernes 16 y sábado 17 celebramos dos actos inolvidables en Barcelona y en Tarragona. Casi un centenar de personas nos emocionamos con la película-documental "Las armas no borrarán tu sonrisa" y el testimonio de los miembros del Colectivo por los Olvidados de la Transición (COT).

Jóvenes de instituto y universidad, trabajadores y trabajadoras, activistas y militantes de la izquierda combativa, veteranos luchadores y familiares y amigos del COT en el caso de Barcelona, ​​participamos con una mezcla indescriptible de entusiasmo y emoción.

Un homenaje imprescindible a todos aquellos y aquellas que dieron su vida para conseguir una sociedad más justa y sin opresión. Muchas de ellas muy jóvenes.

Un tributo necesario a todos esos héroes anónimos que participaron de la extraordinaria rebelión social de los años 70 del siglo pasado, que derribó casi cuarenta años de dictadura y que sacudió el capitalismo español. Con estos actos hemos puesto nombre y apellidos a algunos de ellos y ellas.

Las libertades democráticas no las trajo el rey o Adolfo Suárez, sino que fueron conquistadas por Arturo Ruiz, Ángel Almazán, José Luis Montañés, Gustau Muñoz, Juan Gabriel Rodrigo, Mari Luz Nájera; así casi 300 asesinatos y asesinadas por la policía y las bandas fascistas.

Las protagonistas

Después de una breve presentación de los actos realizada por los portavoces del Sindicat d’Estudiants y Esquerra Revolucionària, dimos la palabra a los protagonistas de las víctimas e impulsores del COT, que se desplazaron a tierras catalanas desde Madrid.

Olga Gutiérrez, viuda de Manuel Ruiz, quien fue alma del documental, y cuñada de Arturo Ruiz, joven asesinado a tiros por una banda de sicarios fascistas de Cristo Rey en enero de 1977 en una manifestación pro amnistía.

Javier Almazán, hermano de Ángel Almazán, joven fallecido por una brutal paliza de la policía en una manifestación por la abstención en el referéndum de 1976.

En Barcelona también contamos con Javier Montañés, hermano de José Luis Montañés, joven acribillado a disparos por la policía en diciembre de 1979 en una manifestación de trabajadores a los que se habían incorporado estudiantes en lucha por la universidad pública.

img
“Las armas no borrarán tu sonrisa” es un recuerdo a todas las víctimas. Un altavoz para explicar la verdad frente al relato oficialista y seguir luchando por la justicia.

El guionista y director de “Las armas no borrarán tu sonrisa”, Adolfo Dufour, explicó cómo la película surgió de la constante insistencia de Manuel Ruiz, a quien no paraba de encontrarse por todas partes y de forma persistente le pedía hacerla. Una producción independiente que ha superado todos los obstáculos burocráticos y económicos impuestos para realizar un documental de estas características. Todo lo que aparece son hechos, verdades contrastadas.

Las primeras palabras de los miembros del COT nos compungieron a todos y todas. Su dolor, el sentimiento de impotencia por la impunidad de los asesinos de sus familiares, pero también su compromiso inquebrantable para explicar la verdad y reivindicar justicia y memoria, nos llenaron de lágrimas pero también de rabia para continuar la lucha.

"Las armas no borrarán tu sonrisa"

No pretendemos con esta crónica hacer un resumen de la película. “Las armas no borrarán tu sonrisa” es mucho más que el relato del terrible caso de Arturo Ruiz, cuyo asesinato inició la conocida como “Semana Negra” en Madrid con los posteriores asesinatos de Mari Luz Nájera y de cinco abogados laboralistas en el despacho de Atocha. Es un recuerdo a todas las víctimas. Un altavoz para contar la verdad y seguir luchando por la justicia. Un grito irreverente contra el discurso oficialista que proclama que la Transición española fue ejemplar.

El guión nos lleva por entrevistas a flor de piel con testigos de los asesinatos, por el largo camino lleno de obstáculos y la irreductible lucha de los familiares, desde España hasta Argentina, con análisis políticos de la caída de la dictadura y la Transición. Todo ello con performances dirigidas por Carlos Olalla y emotivas interpretaciones de maravillosas actrices como Gloria Vega, Susana Martins, Amparo Climent, Chupi Llorente, Júlia Frigola, Rosalía Castro y Elena Gallardo, y una vibrante banda sonora compuesta por Luis Merlo y Bernardo Fuster, que nos fusionan con las imágenes y vídeos de la época.

Cuando terminó, nuestras caras lo decían todo.

Sencillamente, la tenéis que ver.

Ni olvido ni perdón. Seguimos luchando por vuestra memoria

Tras una ronda de preguntas al director y miembros del COT, llegó el turno del público. Numerosas intervenciones de admiración y preguntas sobre el documental y la lucha de los familiares se sucedieron.

Los miembros del COT explicaron el abandono que han sufrido por las Leyes de Memoria Histórica. Javier Almazán declinaba un apasionado y hermoso texto. Reivindicaron la lucha de todos aquellos y aquellas jóvenes que salieron a las calles por un mundo mejor. "Queríamos hacer la revolución socialista", explicó el director en Barcelona. Además, se trató cómo enfrentar la amenaza de la extrema derecha hoy.

En Cotxeres de Sants hablaron varios madrileños y madrileñas que ahora viven en Barcelona. Uno de ellos trasladó su indignación sobre cómo se explica la Transición en las escuelas. Otra de las asistentes recordó el caso de Pedro Álvarez, joven de L'Hospitalet asesinado en 1992 impunemente por un policía. Y una mujer habló del fomento del consumo de las drogas por parte del Estado durante los años 80 como forma de envenenar a los jóvenes y conjurar la amenaza de nuevas explosiones sociales.

En el Espai Jove Kesse una intervención resaltó la escandalosa hipocresía de la monarquía heredera del franquismo, con la reciente visita de los reyes al campo de concentración nazi de Mauthausen, homenajeando a republicanos y antifascistas. Otra pregunta tocó el papel de los dirigentes del PCE durante la Transición, cuando desgraciadamente frenaron la masiva lucha en las calles y renunciaron al socialismo, aceptando la monarquía, los Pactos de la Moncloa y la Ley de Amnistía (Punto y Final) de 1977.

También en Tarragona un hombre trasladaba con rabia no haber conocido la Semana Negra de Madrid y todo lo que estaba detrás. Lo compartimos. Pero esto nunca más volverá a ser así.

img
Por la justicia, la verdad y la memoria. Contra el fascismo, el militarismo y el capitalismo. No desfalleceremos. Es nuestro mejor homenaje a todas aquellas que lo dieron todo por una sociedad más justa

Los aplausos fueron constantes. Vivimos un ejemplo impresionante de dignidad. Dignidad obrera. Dignidad en mayúsculas.

Hoy somos muchas más las que conocemos a esos y esas jóvenes luchadoras y la historia de nuestra clase; y las que damos un paso al frente para explicar la verdad oculta de la Transición sangrienta.

El mejor homenaje que podemos hacer a tantas y tantas mujeres y hombres que arriesgaron su vida por un mundo más justo, es continuar la batalla. Por la justicia, la verdad y la memoria. Contra el fascismo, el militarismo y el capitalismo. No cejaremos hasta que la sociedad nueva y la transformación social por la que lucharon esas jóvenes sea una realidad.


La Transició Sagnant a Barcelona i Tarragona. Crònica d’uns actes que no oblidarem mai

El passat divendres 16 i dissabte 17 vam celebrar dos actes inoblidables a Barcelona i a Tarragona. Gairebé un centenar de persones vam emocionar-nos amb la pel·lícula-documental “Las armas no borrarán tu sonrisa” i el testimoni dels membres del Col·lectiu pels Oblidats de la Transició (COT).

Joves d’institut i universitat, treballadors i treballadores, activistes i militants de l’esquerra combativa, veterans lluitadors i familiars i amics del COT en el cas de Barcelona, vam participar amb una barreja indescriptible d’entusiasme i emoció. 

Un homenatge imprescindible a tots aquells i aquelles que van donar la seva vida per aconseguir una societat més justa i sense opressió. Moltes d’elles molt joves.

Un tribut necessari a tots aquells herois anònims que participaren de l’extraordinària rebel·lió social dels anys 70 del segle passat, que va fer caure gairebé quaranta anys de dictadura i que va sacsejar el capitalisme espanyol. Amb aquests actes hem posat nom i cognoms a alguns d’ells i elles.

Les llibertats democràtiques no les va portar el rei o Adolfo Suárez, sinó que van ser conquerides per Arturo Ruiz, Ángel Almazán, José Luis Montañés, Gustau Muñoz, Juan Gabriel Rodrigo, Mari Luz Nájera, i així gairebé 300 assassinats i assassinades per la policia i les bandes feixistes.

Les protagonistes

Després d’una breu presentació dels actes realitzades pels portaveus del Sindicat d’Estudiants i Esquerra Revolucionària, vam donar la paraula als protagonistes. Familiars de les víctimes i impulsors del COT, que van desplaçar-se a terres catalanes des de Madrid.

Olga Gutiérrez, vídua de Manuel Ruiz, qui fou ànima del documental i cunyada d’Arturo Ruiz, jove assassinat a trets per una banda de sicaris feixistes de Cristo Rey el gener del 1977 en una manifestació pro amnistia.

Javier Almazán, germà d’Ángel Almazán, jove mort per una brutal pallissa de la policia en una manifestació per l’abstenció en el referèndum del 1976.

A Barcelona també vam comptar amb Javier Montañés, germà de José Luis Montañés, jove crivellat a dispars per la policia el desembre del 1979 en una manifestació  de treballadors als que s’havien incorporat estudiants en lluita per la universitat pública.

img
"Las armas no borrarán tu sonrisa” és un record a totes les víctimes. Un altaveu per a explicar la veritat enfront del relat oficialista i seguir lluitant per la justícia. Senzillament l'heu de veure

El guionista i director de “Las armas no borrarán tu sonrisa”, Adolfo Dufour, explicà com la pel·lícula sorgí de la constant insistència de Manuel Ruiz, a qui no parava de trobar-se per tot arreu i de forma persistent li demanava fer-la. Una producció independent que ha superat tots els obstacles burocràtics i econòmics imposats per a realitzar un documental d’aquestes característiques. Tot el que apareix són fets, veritats contrastades.

Les primeres paraules dels membres del COT ens compungiren a tothom. El seu dolor, el sentiment d’impotència per la impunitat dels assassins dels seus familiars, però també el seu compromís indestructible per explicar la veritat i reivindicar justícia i la memòria, ens van omplir de llàgrimes però també de ràbia per a continuar la lluita.

“Las armas no borrarán tu sonrisa”

No pretenem amb aquesta crònica fer un resum de la pel·lícula. “Las armas no borrarán tu sonrisa” és molt més que el relat del terrible cas d’Arturo Ruiz, l’assassinat del qual inicià la coneguda com a “Setmana Negra” a Madrid amb els posteriors assassinats de Mari Luz Nájera i de cinc advocats laboralistes al despatx d’Atocha. És un record a totes les víctimes. Un altaveu per a explicar la veritat i seguir lluitant per la justícia. Un crit irreverent contra el discurs oficialista que proclama que la Transició espanyola va ser exemplar.

El guió ens porta per entrevistes a flor de pell amb testimonis dels assassinats, pel llarg camí ple d’obstacles i la irreductible lluita dels familiars, des de l’Estat espanyol fins a l’Argentina, amb anàlisi política de la caiguda de la dictadura i la Transició. Tot plegat amb performances dirigides per Carlos Olalla i emotives interpretacions d’actrius meravelloses com Gloria Vega, Susana Martins, Amparo Climent, Chupi Llorente, Júlia Frigola, Rosalía Castro i Elena Gallardo, i una vibrant banda sonora composada per Luis Merlo i Bernardo Fuster, que ens fusionen amb les imatges i vídeos de l’època.

Quan va acabar, les nostres cares ho deien tot.

Senzillament, l’heu de veure.

Ni oblit ni perdó. Seguim lluitant per la vostra memòria

Després d’una ronda de preguntes al director i als membres del COT, va arribar el torn del públic. Nombroses intervencions d’admiració i preguntes sobre el documental i la lluita dels familiars s’hi succeïren.

Els membres del COT explicaren l’abandonament que han patit per les Lleis de Memòria Històrica. Javier Almazán declinava un apassionat i bonic text. Reivindicaren la lluita de tots aquells i aquelles joves que sortiren als carrers per un món millor. “Volíem fer la revolució socialista”, explicà el director a Barcelona. A més, es tractà com enfrontar l’amenaça de l’extrema dreta avui.

A Cotxeres de Sants parlaren diverses madrilenyes que ara mateix viuen a Barcelona. Un d’ells traslladà la seva indignació sobre com s’explica la Transició a les escoles. Una altra de les assistents recordà el cas de Pedro Álvarez, jove de L’Hospitalet assassinat el 1992 impunement per un policia. I una dona parlà del foment del consum de les drogues per part de l’Estat com a manera d’enverinar el jovent i conjurar l’amenaça de noves explosions socials.

A l’Espai Jove Kesse una intervenció ressaltà l’escandalosa hipocresia de la monarquia hereva del franquisme, amb la recent visita dels reis al camp de concentració nazi de Mauthausen, homenatjant republicans i antifeixistes. Una altra pregunta tocà el paper dels dirigents del PCE durant la Transició, quan desgraciadament frenaren la massiva lluita als carrers i renunciaren al socialisme, acceptant la monarquia, els Pactes de la Moncloa i la Llei d’Amnistia (Punt i Final) del 1977.

També a Tarragona un home traslladava amb ràbia el fet de no haver conegut la Setmana Negra de Madrid i tot el que hi havia darrere. Ho compartim. Però això mai més no tornarà a ser així.

img
Per la justícia, la veritat i la memòria. Contra el feixisme, el militarisme i el capitalisme. No defallirem. És el nostre millor homenatge a totes aquelles que ho van donar tot per una societat més justa

Els aplaudiments van ser constants. Vam viure un exemple impressionant de dignitat. Dignitat obrera. Dignitat en majúscules.

Avui som moltes més les que coneixem a aquells i aquelles joves lluitadores i la història de la nostra classe; i les que fem un pas endavant per a explicar la veritat oculta de la Transició sagnant.

El millor homenatge que podem fer a tantes i tantes dones i homes que van arriscar la seva vida per un món més just, és continuar la batalla. Per la justícia, la veritat i la memòria. Contra el feixisme, el militarisme i el capitalisme. No defallirem fins que la societat nova i la transformació social per la que van lluitar aquestes joves sigui una realitat.

banner

banneringles

banneringles

banner

banner

banneringles

banneringles

bannersindicalistas

bannersindicalistas